1. Les àmfores i el comerç en el
Mediterràni

2. El Mare Nostrum
 El mar Mediterrani ha estat un mar clau per a
la Història. Fenicis grecs i romans han navegat
per ell.
 En la Roma antiga es va anomenar Mare
Nostrum (El nostre mar) degut al fet que totes
les seves ribes van ser ocupades per ella.
 Té aproximadament 2,5 milions de km² i 3.860
km de longitud, és el mar interior més gran del
món.

3.  L'etimologia d'aquest mar procedeix del llatí Mar
Medi Terraneum, el significat del qual és "mar
enmig de les terres".
 En idioma grec es diu Mesogeios Thalassa
(Μεσόγειος Θάλασσα) amb el mateix significat
que el nom llatí
 En àrab es diu AL-Bahr al-Mutawāsit
("mar intermedi")
 En turc Ak Deniz ("mar blanc", per oposició al
mar Negre).
 Per als egipcis era "el Gran Verd".

4. Els Fenicis
 No hi ha dubte que els fenicis van ser els millors navegants de
l'antiguitat , els quals van arribar a disposar de la tecnologia naval
mes avançada dels seus contemporanis.
 Tenien una gran riquesa forestal: aucines, xiprer, pi i cedres, amb
això varen crear una poderosa flota mercant. Fabricaven i venien
naus a altres pobles com als egipcis.
 Durant un llarg període de temps, entorn de tres segles, van exercir
un ferri monopoli comercial i mercantil, de tot del Mediterrani .

7. Els grecs
 La seva posició geogràfica Grècia i la necessitat
d'importar gra van forçar a la seva població a
embarcar-se en el comerç marítim.
 A més del gra, es van importar productes com el papir,
espècies, productes manufacturats, metalls i materials
de construcció de naus com la fusta, el lli o resina. Per
altra banda, les ciutats gregues exportaven vi,
ceràmiques i oli d'oliva i marbre d’Atenes.
 La riquesa de les ciutats gregues depenia gairebé
exclusivament del comerç que en ella efectuaven.

10. El romans
 El comerç romà va ser el motor que va conduir a l'economia de finals
de la República i principis de l'Imperi .
 L'arqueologia marítima i els antics manuscrits de l'antiguitat clàssica
mostren evidències d'extenses flotes comercials romanes.
 Com amb la majoria de la tecnologia romana, els bucs marítims romans
no van mostrar millora important alguna sobre les naus gregues dels
segles anteriors.
 Les matèries primeres, com el gra i els materials de construcció es
negociaven solament per les rutes marítimes, ja que el cost del
transport per mar era 60 vegades menys que per terra
 Els aliments i productes bàsics com cereals per a fer pa i els rotllos
de papir per a la fabricació de llibres van ser importats de l'Egipte
ptolemaico a Itàlia de forma contínua.

17. Les àmfores
 Una àmfora és un recipient ceràmic de gran grandària amb dues anses i
un llarg coll estret. L'àmfora és l'envàs del món antic.
 Duien vi, blat, oli, mel, conserves en oli, cereals, salaons, garum, fruites,
olives, etc.
 Apareixen per primera vegada en les costes del Líban i Síria, durant el
segle XV a. C., fa 3000 anys i s'estenen per tot el món antic.
 Va Ser utilitzada pels antics grecs i romans com el principal mig de
transport i emmagatzematge del raïm, olives, vi, oli d'oliva, cereals, peix,
i altres productes bàsics.
 El volum mig contingut en un àmfora s'aproximava als 25-30 litres
 Van Ser elaborades a gran escala en els temps de l'Antiga Grècia i
utilitzades en tot el Mediterrani fins al segle VII, quan van ser
suplantades per recipients de fusta i pell.

18.  Per mantenir-les dretes acabaven en
punta, i així podien sostenir-se
enfonyades en l'arena de les platges, o
en suports de fusta en forma d'anell en
els vaixells.
 Característiques generals de les
àmfores:
1. Fabricació artesanal i poc cuidada
2. Duració mitja de 40 0 60 anys
3. Disseny similar en diferents llocs
4. Reutilitzables o d'un sol ús
5. Formes en funciò de la seva utilitat

19.  La base, acabada en punta, permet
clavar les àmfores en la sorra i
estibar-les en els cellers dels vaixells.
 Les anses faciliten l'ús de cordes o de
ganxos per a la seva manipulació i
trasllat.
 Normalment són necessàries dues
persones per a aixecar un àmfora, ja
que el seu pes pot superar els 50
quilos.
 Un àmfora del segle I a. de C., amb un
pes de 25 a 26 quilos, té una capacitat
de 26 litres. Aquesta relació millora
amb el temps. Un àmfora del segle IV
d'uns 15 quilos de pes pot contenir
fins a 45 litres.

20.  Les àmfores servien per a transportar en bones condicions un volum considerable
d'aliments peribles, des dels seus llocs d'origen fins als magatzems i contenidors
públics o privats (grans sitges o dipòsits, dolia, tinajas,etc).
 Les més abundants són les destinades a transportar vi, del que es consumia una gran
quantitat (s'ha calculat que la demanda d'aquest producte a Roma, en el segle I dC,
era de l'ordre d'un milió i mig de hectólitres a l'any).
 Molt habitual era també l'exportació-importació d'oli, fonamental en l'alimentació i en
la cuina romanes (al costat del port fluvial de Roma, les àmfores buides d'oli,
majoritàriament procedents de la Bética, van arribar a formar una petita muntanya,
coneguda com "Mont Testaccio".
 En alguns dels llocs en els quals eren elaborats aquests productes, es fabricaven així
mateix els envasos corresponent: les àmfores.
 A Catalunya s'han documentat arqueològicament les restes dels forns que produïen -
sobretot- àmfores vinarias que imitaven tipologies de prototips itàlics.
 Per altra banda, s'importaven de diferents llocs productors del sud de la Península
Ibèrica, del nord d'Àfrica i del Mediterrani Oriental (en un primer moment, també
d'Itàlia) grans quantitats de vi, blat, oli, mel, conserves en oli, cereals, salaons,
garum, fruites, olives, etc.
 A partir del segle II dC, bona part del transport de vi es fa mitjançant envasos més
pràctics (més resistents als cops i de menor pes), com els barrils de fusta. Així
mateix, les àmfores es transformaran, adaptant-se al contingut específic, i
mantindran diverses varietats en ús durant tot el Baix Imperi fins a l'època medieval.

21. Garum i altres salses de peix
 Més important que el salaó de peix
era el “ garum” que era obtingut a
partir de la maceració en sal de
trossos, budells, freses i altres
despulles de peix.
 Aquesta estimada i cotitzada
salsa, era condiment i
acompanyament indispensable en les
taules romanes. Tota sola, o amb
aigua, vi, vinagre o oli, aparellava a
llegums, carns o fruites.
 Obria la gana facilitant la digestió
fins i tot tenia propietats
terapèutiques amb un alt poder
cicatritzant, al guarir cremades i
remeiar úlceres o infeccions greus.
 Hi havia àmfores per el transport
d’aquesta preuada salsa.

22. Àmfores fenicies

23. Àmfores gregues

24. Àmfores romanes

25. Heinrich Dressel ( 16 de junio de 1845 - 17 de julio de 1920 )
arqueòleg alemany
 Dressel va desenvolupar una tipologia per a la
classificació d'àmfores antigues, sobre la base
de la seva pionera excavació en el Mont
Testaccio de Roma.
 En 1872 Heinrich Dressel, comença a excavar el
Mont Testaccio. Descobrint que moltes de les
àmfores conservaven un segell i inscripcions
pintades denominades "tituli picti".
 Amb les nombroses dades obtinguts al llarg de
les seves investigacions i excavacions, va crear
una taula tipològica d'àmfores, agrupant-les per
la seva forma, sent aquesta taula encara avui
dia una referència de primer ordre per a tots.
 Les troballes de Dressel van posar al
descobert, entre moltes altres coses, la base
de l'economia de mercat de l'antiga Roma,
contribuint amb dades noves i inèdits al
coneixement de la història econòmica de
l'Imperi i les seves províncies.

26. Classificació Dressel

27. Com es carregaven?

31. Com es feien?
 La fabricació d'un recipient
per al transport constituïa un
procés complex. Primer es
modelava la panxa, practicant
un petit forat en el fons que
facilités l'assecat.
 Quan l'argila estava gairebé
seca amb un petit tap es
tancava el forat en la base de
l'àmfora, es pegaven el coll i la
boca, que havien estat
fabricats a part i s'afegien,
per fi, les anses.

32. Forn d’àmfores

33. Com es tancaven ?
 Sembla que feien servir reina de
pi, pega, “brea” o “pez” per aillar
el contingut amb taps o una tapa
de suro o fusta, argila i guix de
les quals normalment no queden
restes, i potser inclogués un
opércul de ceràmica.

34. Segells i Taps d’àmfora

36. Els Tituli Picti
 Són inscripcions que
apareixen sobre àmfores.
Ens donen una valuosa
informació sobre les
característiques de les
mercaderies i productes
exportats com contingut,
origen, matèria primera,
qualitat, antiguitat, edat,
pes o comerciant.

37.  Titulus pictus és un tipus d'inscripció usada en
l'antiguitat . Es tracta d'un epígraf de
caràcter comercial (especificant per exemple
origen, destinatari, contingut, etc.) portat a
terme sobre algun objecte (freqüentment
àmfores).
 Els tituli picti (forma en plural) s'executaven
abans coctionem (és a dir, abans del enfornat
la ceràmica), pressionant amb una estampa
sobre l'argila fresca.
 Són freqüents aquestes inscripcions en els
recipients de comerç d'època romana.
 Algunes de les àmfores grecoitálicas més
antigues de la Península Ibèrica estaven
inscrites amb tituli picti en grec.

38. 1. Nombre: pes de
l'àmfora buida
2. Nom del comerciant
(diffusor, mercator,
negotiator) o
transportista
(navicularius)
3. Pes net de l'àmfora
4. Control de recepció del
contingut
5. Xifra desconeguda

39.  Pel que fa a les inscripcions pintades, conegudes amb el nom llatí de tituli picti, ja Heinrich
Dressel advertí que n'hi ha de diverses classes, a cadascuna de les quals correspon una posició
concreta sobre la superfície de l'àmfora:
 a.-Element numeral. Se situa al coll de l'envàs i correspon exactament amb el pes-tara de
l'àmfora buida, comptabilitzat en lliures. Ha estat comprovada la correlació exacta amb les
àmfores del derelicte Port Vendres II i acostuma a oscilar al voltant dels 30 kg. ß.-Tria
nomina d'un individu. Se situa sobre l'espatlla. Dressel considerà que corresponia al
propietari de l'oli, però sovint els noms poden relacionar-se amb un diffusor, un mercator o
un negotiator de l'epigrafia lapidària.
 ?.-Un altre element numeral. Se situa dalt del ventre i correspon al pes de l'oli contingut en
l'àmfora, expressat en lliures. Sovint el numeral acaba amb una S, que Dressel (CIL, XV), Liou
(COLLS, 1977) i Marichal (1978) consideren que significa semis i correspon, per tant a mitja
lliura. En canvi Rodríguez Almeida (1972, p.122-123) i Remesal (1977) hi veuen un recurs
caligràfic per indicar la fi del número i evitar que s'hi afegís alguna lliura de més. Acostuma a
xifrar-se al voltant dels 70 kg.
 d.-Control fiscal. És escrit obliquament a la banda dreta de l'espatlla de l'àmfora. Comença per
una lligatura d'una R i una E, que Dressel llegí com recognitum i que Rodríguez Almeida interpreta
Recensendum, seguida del pes de l'oli recollit a ?, el nom d'una ciutat (majoritàriament Hispalis,
Corduba o Astigi), després del qual pot haver-hi un numeral i una o diverses A, interpretades com
Arca, un topònim, un nom en genitiu, un o dos noms en nominatiu, que poden estar precedits del
mot accepit o ponderavit i la datació consular. Remesal (1986) ha interpretat aquest epígraf com
un formulari fiscal variable a través del temps, que en terminologia moderna podria ser expressat
Controlat al districte de ....., a l'oficina (Núm. o nom)..... pesa ..... controlat per ..... actor del
publicà (al segle III funcionaris imperials) ....., a l'any ..... El control d correspon al control
efectiu del portorium o un altre control fiscal directe. Els epígrafs d permeten, quan contenen la
datació consular, la datació absoluta de les àmfores i dels seus segells, cosa que permetrà
augmentar la precisió de les datacions tipològiques.
 e.-Numeral que es pot situar de diverses maneres, generalment un nombre sencer entre 1 i 12,
que encara no ha estat satisfactòriament interpretat.
 Darrerament Emilio Rodríguez Almeida ha afegit una nova classe de titulus pictus, que sembla
bastant menys comú:
 ?.-Dades sobre l'emmagatzematge de l'àmfora.
 Totes aquestes inscripcions eren realitzades amb un pinzell excepte la d, la més extensa, que es
feia amb càlam.

40. Marques comercials “Thitulus”

41. Mont Testaccio “el pujol de les
àmfores”
 Situat a la ciutat de
Roma es una
muntanya artificial
amb una alçaria de
40 metres. Era un
abocador a on es
tiraven les àmfores
que ja no servien.
 Moltes són de la
Bética (Andalusia) i
transportaven oli
d’oliva.

42.  El pujol, de forma triangular està composta per restes d'al voltant
de 26 milions d'àmfores !!
 Les àmfores arribaven al port de Roma, on es buidava el seu
contingut per a a continuació trencar-les en trossos, els quals eren
dipositats en el Munti Testaccio on es tirava calç sobre els
recipients per a evitar olors dolentes. Ja que no era rendible
rentar els recipients i enviar-los de retorn a la Bética i altres
regions. Les àmfores sembla ser que es traslladaven senceres,
probablement en grups de quatre, per rucs, mules o altres animals
de càrrega; posteriorment es trencaven en el lloc.
 Les últimes excavacions portades a terme indiquen que el pujol no
va ser un escombriaire fortuït ni desordenat, sinó una estructura
portada a terme de manera disciplinada, elevada per terrasses
amb murs de retenció també fets de trossos de ceràmica. Es
poden establir 3 fases en la construcció d'aquesta estructura. La
primera abastaria del 74 a. C. al 149 d. C. La segona es va
perllongar fins al 230 d. C., i la tercera està sent investigada en
l'actualitat.

44. Vista actual

45. Arqueologia submarina